MÉS DE VINT ANYS PARLANT DE SUECA. 1993-2013.

MÉS DE VINT ANYS PARLANT DE SUECA. 1993-2013.

J. Antoni Carraquer Artal

És en aquests dies que tenim la butxaca castigada, quan tothom hem dit amb boca pròpia, o escoltat de la dels altres, que cal ser solidaris amb els més necessitats per poder tirar endavant la situació. Malgrat les bones intencions populars – o populars intencions-, els exemples d’aquells que ens (des)governen, que són al cap i a la fi els que haurien de mostrar la bona voluntat, ens demostren que de forment ni un gra. Amb tot, hi ha un degoteig constant de bones iniciatives particulars, la qual cosa encara ens deixa un fil d’esperança – i no precisament Aguirre-, com la que ha fet J. Antoni Carrasquer i Artal. El cronista oficial de Sueca, conegut també per la seua feina com a bibliotecari, ens deixa la seua nova obra a un preu simbòlic que destinarà a benefici de l’asil d’ancians de Sueca. Un gest d’agrair amb el panorama que tenim.

Es tracta d’un garbell de textos fets durant vint anys que ens fan sentir la realitat del poble de Sueca – tot i que ens traslladarà també al Mareny de Vilches i al Perelló- durant aquests darrers segles. Jo, que he de reconéixer que sóc un tafaner, trobe interés en tots aquests detalls que abans contaven les velles i els vells i que hui, supose que per les noves tecnologies i la síndrome del caragol que ens han portat, s’han anat perdent. Ens parla del poble i ens relata la història singular d’alguns edificis, però també d’unes faroles! A més, posa algunes pinzellades d’anècdotes poc conegudes de personatges il·lustres, com Bernat i Baldoví, Joan Fuster, Miguel de Músquiz y Goyeneche, Cristobal de Vilches, entre d’altres. Per fer un tast els contaré que Cristobal de Vilches fou el primer a intentar que el Mareny que avui - curiosament- porta el seu nom, tingués una població constant durant tot l’any. Malgrat que es va esforçar, l’empresa fou un fracàs absolut. A cau d’orella – que quede entre nosaltres- els diré que foren els pares d’un altre personatge ben conegut per tots els que van aconseguir tal propòsit. L’autor ens porta al present alguns fets passats que havien quedat sota les teranyines de l’oblit; com quan un veí del nostre poble va comprar un esclau de color o com aquell horrorós – i inquietant- estudi de la distròfia muscular de Miyoshi que intentava fer paleses les arrels perdudes de la citada malaltia en el temps dels nostres ascendents vinguts de la mà de Jaume I. Si seguim llegint, veurem que entre les pàgines d’aquesta obra es pot llegir un breu, curiós i entretingut – ja puc avançar que arrancarà algun somriure- diccionari de deformacions fonètiques pròpies dels veïns de Sueca. Malauradament, al nostre poble s’han fet moltes coses malament i Carrasquer també ha deixat un espai per a aquells articles on critica totes eixes coses (la via del tren, el túnel del carrer del Sequial, el desviament de la carretera nacional, etc.) i on preveia alguns fets que, passats els anys, s’han confirmat. La lectura ens obri nous interrogants que estic ben segur que Carrasquer intentarà respondre en futurs estudis. Si no fóra així, haurà deixat dibuixades les línies a seguir per futurs investigadors.

Ara bé, si hi ha una cosa que em trau de polleguera i no acabe de compartir és el tuf pessimista d’alguns textos carrasquersians al voltant del temperament semenfotista suecà. Tot i ser – i estic ben segur- uns fets palesos, crec que no hem de negar a la gent la possibilitat d’un canvi. Hi ha grups – grupuscles, si atenem als seus orígens- que s’estan esforçant a fer-ho bé i cal fer-los costat. I, ho deixaré ací, perquè hi ha altres cosetes ben interessants que crec han de descobrir vostés. Paga la pena per cinc euros i, de passada, ajuden a la causa del nostre cronista.


Vicent Sapinya Martí